Elogi al vot

Falten pocs dies per al 20-N. Sí, aquell dia en el que els ciutadans es juguen el seu futur i bla bla bla. Ara, i només per aquest motiu he reemprés la bona costum d’actualitzar el bloc, tindrem dret de queixar-nos o no -depenent dels resultats-, de la política i del que ens passi del dia 20 de Novembre en endavant, si hem anat a votar.

Què vull dir amb això? Doncs ben fàcil. Faig una crida, des de la meva humil -molt humil- posició a que tots aquells que tingui la sort de poder exercir el seu vot, ho facin. Val, no ho negarem, aquestes eleccions estan vistes per sentencia (o això diuen els experts) però, i si en lloc de votar als partits de sempre (PPSOE) proveu de votar-ne a d’altres més “petits” però amb les mateixes ganes (o més) de fer política que els “grans”? Creieu-me, és una experiència personal força gratificant.

El que deia, no podem negar que aquest eleccions les té a la butxaca el candidat del PP. Motiu? El PSOE difícilment ha pogut gestionar pitjor la crisi econòmica. La sensació que tinc d’aquesta campanya electoral és la mateixa que tinc quan veig un partit de futbol repetit i en sé els golejadors, els minuts en els que es fan els gos i el resultat final. Vaja, ni emoció ni interes. Ara bé, això no ha de ser motiu per no exercir el nostre dret, el d’anar a votar i posar el nostre gra de sorra en això que se’n diu democràcia. I feu-me cas, no tot és PPSOE… atreviu-vos!

Un dia al Bernabéu (i prou…)

Fa un parell de dies anunciava el meu proper viatge a Madrid per veure un partit que s’intuïa històric: semifinals de la Champions entre Reial Madrid i FC Barcelona. Per sort, no em vaig equivocar, va ser històric. El viatge començava a dos quarts de nou del matí a Can Barça, a l’esplanada del Camp Nou. Allà ens hi esperaven 7 autocars llestos per recórrer els prop de 620 quilòmetres que separen la ciutat catalana de la madrilenya.

Del viatge poc a dir, més enllà de les 8 hores de trajecte enllaunats com a sardines, però amb unes ganes increïbles d’animar a l’equip de Pep Guardiola. Primer tram de quatre hores fins a Alfajarín (prop de Saragossa), allà parada “hidràulica”, “jalar” una mica, i sant tornem-hi. Érem a mig camí, les sensacions de tots els que vam compartir hores de trajecte eren similars, en aquest equip i confia tot Messi, perdó, volia dir, “hi confia tot Déu”. Anàvem a Madrid a veure una victòria. Quatre horetes més de carretera i ja érem a la capital de la Comunitat de Madrid, concretament, a les portes de Chamartín. Allà no ens van rebre amb els braços oberts, precisament.

Desprès d’un petit “impàs” entre baixar de l’autobús i visualitzar el Santiago Bernabéu, els barcelonistes ens vam reunir en un bar prop de la Torre D de l’estadi. Prop nostre un cordó policial ens protegia de “l’afecte” dels aficionats del Reial Madrid. Un duel de càntics enmig del carrer entre les dues aficions va ser el prolegomen del que desprès es viuria al camp, per sort, tot es va quedar en això, crits. Ara, sent una mica valent i allunyant-te un carrer de l’Estadi, podies ser insultat, menyspreat i, en alguns casos (pocs), agredit (tot seguit en dono més detalls).Vora les 19:00 hores de la tarda la policia ens va guiar (com a un ramat d’ovelles) fins a les portes d’entrada del Bernabéu. Un cop a les portes, revisió a fons un a un dels aficionats del Barça i, si, estelades requisades i prohibides d’entrar al camp. Com diu el tòpic, aquesta és la seva democràcia… Això si, les ganes de cridar i animar no ens les van poder requisar.

Un cop dins del Bernabéu, pocs secrets, animar, animar i animar. I si, gaudir de la victòria i del joc d’aquest equip. Ens ho vam passar “pipa”! Evidentment, els dos moments dels gols van ser orgàsmics. Messi és el millor del món i dimecres ho va tornar a demostrar. Gràcies per ser del Barça, crack.

Un cop enllestida la feina tocava sortir del mític Chamartín. Ens vam haver d’esperar uns minuts a sortir (gairebé mitja hora) lògics tenint en compte que el principal era garantir la absoluta seguretat dels prop de 3.000 culers que vam ser al Bernabéu. Tot bé, excepte un petit detall, el que us comentava anteriorment, un culer agredit a la sortida de l’estadi. Per què? (es podria preguntar Mourinho) Per ser del Barça… Per sort, un parell de punts a la parpella i llestos.

La tornada va ser dura, són altres 8 hores de trajecte enllaunat, això si, amb el bon regust de boca de la victòria. La final a Wembley està encaminada i les il·lusions dels barcelonistes segueixen intactes. El futbol ens col·loca allà on mereixem. I esperem que duri anys i panys.

Un cop a Barcelona escolto la roda de premsa de Mourinho. Sincerament, poca cosa a dir… Aquest home sembla que s’està aplanant el camí de sortida, i no crec que estigui gaires anys a Madrid. Ahir es va deixar un “¿Por qué?”: ¿Por qué nunca he entrenado ni entrenaré al Barça? Aquest és el seu gran problema… complexe d’inferioritat? Ràbia per ser rebutjat en el seu moment?

El Barça, en defensa de la seva honorabilitat, ha denunciat a l’entrenador del Reial Madrid per intentar embrutar la història del club blaugrana. Hi estic absolutament d’acord. Ara, encara estic sorprès per la denúncia del Reial Madrid contra els jugadors del Barça per suposada poca esportivitat dels jugadors culers… n’estic segur que els de la UEFA llegiran i es prendran la denúncia com el que és, una broma amb molt poca gràcia. Us imagineu mai un component de l’entitat blaugrana denunciant, en roda de premsa, la victòria i setena Xampions guanyada pel Madrid, amb un gol en clar fora de joc de Mijatovic? El que us deia, tot plegat una broma de mal gust.

La història ja l’hem canviat

Aquest Barça de Pep Guardiola serà recordat al llarg dels anys, sens dubte, i jo tindré la sort d’explicar que els vaig veure jugar, lluitar i guanyar. Demà marxo cap a Madrid, al Santiago Bernabéu, a veure un dels millors partits que es poden veure en l’actualitat. Un Madrid – Barça en unes semifinals de Xampions és més que un partit. En ell s’hi confronten dues maneres de fer, dues maneres d’entendre el futbol, i sense voler dramatitzar, dues maneres d’entendre la vida.

Marxo a Madrid orgullós de tota la feina feta fins ara pels jugadors, tècnics i components del FC Barcelona i tornaré, passi el que passi, feliç de seguir aquest equip allà on vagi. I si estic orgullós d’alguna cosa més enllà del tema futbolístic, aquesta “cosa” no és altre que tenir al senyor Josep Guardiola assegut a la banqueta del meu equip. Un senyor, un culé, un català de cap a peus. Avui, en la roda de premsa anterior al partit, ha parlat en nom del barcelonisme, ha deixat clar quin és el sentiment culé, i ha donat la cara per tots aquells que des de la nostra humil posició no podem fer res més que opinar, aplaudir o xiular.

S’ha defensat d’un gran entrenador, si. Però d’un molt mal esportista que, en el fons, és en el que s’hauria de basar un entrenador de futbol. El portuguès no té cap dret de menysprear la història del Barça. No té dret d’intentar destrossar la imatge d’un club que el va acollir i el va fer créixer. Té el dret de guanyar al terreny de joc, allà on el Barça de Guardiola ha jugat com els àngels. Avui hem vist que ser com el portuguès és molt fàcil, però jugar com el Barça, no està a l’abast de tothom.

La història del futbol ja té reservat un foradet al Barça de Pep Guardiola, pesi a qui pesi. N’estic convençut, la història ja l’hem canviat. Sabem d’on venim, sabem on som i, el que és millor, sabem cap a on anem. Visca el futbol, visca el Barça i visca Catalunya!

El cor d’Àfrica batega i Facebook n’és l’artèria principal

Fa poc més d’un mes, la prestigiosa revista Time magazine escollia al fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, com a personatge de l’any 2010. En aquell moment, tal i com va passar amb l’entrega de la Pilota d’Or d’enguany a Leo Messi, la designació va aixecar certes crítiques i va causar contradicció. En plena efervescència de notícies relacionades amb WikiLeaks, la opinió generalitzada era que Julian Assange mereixia aquest nomenament de personatge de l’any.

Per enèsima vegada, tal i com va passar amb Leo Messi i la seva Pilota d’Or, el temps ha posat a tothom al seu lloc. Si Messi, al següent partit de rebre el trofeu va anotar 3 gols en un partit davant del Betis, Mark Zuckerberg, al mes següent de rebre aquest nomenament, ha demostrat a tot el món -sense ser l’actor principal ni protagonista- per què es mereix ser el personatge de l’any 2010. Ell va fundar Facebook, i Facebook està fundant un nou món.

L’any 2011 ha començat amb revoltes a Tunísia, Egipte i part d’Algèria. El cor d’Àfrica batega i Facebook n’és l’artèria principal. Sí, en general les xarxes socials estan sent molt importants, Twitter també, però Facebook és l’origen de tot, el punt de partida d’aquest nou món 2.0. No sóc un entès en política internacional, per tant no em considero capaç de fer un anàlisi del què està passant, però els que si que n’entenen creuen que aquestes revoltes són el punt de partida d’una nova Àfrica, democràtica i amb principis. És tot culpa de Facebook? Evidentment no, els ciutadans egipcis, tunisians i algerians en són els principals actors, però Mark Zuckerberg hi ha posat el seu gra de sorra.

El Barça domina: 4 de 5

Doncs sí, aquesta setmana toca parlar de números. Però de quins números parlo? No, no sóc economista ni hi entenc gaire de números però si que em defenso parlant d’esports. I d’aquí n’he extret aquests dos números: el 4 i el 5.

Si ara preguntéssim a qualsevol persona amb pocs coneixements sobre l’esport en general i li demanéssim que ens enumerés 4 o 5 modalitats esportives d’equip, el més probable és que sortissin noms tals com: futbol, bàquest, handbol, futbol sala i, alguns (pocs i catalans, de ben segur), dirien hoquei patins. Tots ells, esports destacats i molt importants d’aquest país. Doncs bé, d’aquestes 5 modalitats, i ja fa un parell de setmanes que això succeeix, el FC Barcelona en domina 4. Al futbol l’equip és líder i meravella al món, al bàsquet tres quarts del mateix, a l’handbol s’està per damunt del totpoderós Ciudad Real, i al futbol sala sembla que aquest any si que es podran recollir els primers fruits de la feina feta per Marc Carmona i el seu equip tècnic. L’única nota negativa, curiosament, la trobem a l’hoquei patins on, desprès de guanyar les últimes 13 Lligues consecutives, aquest any és tercer darrere un solvent Liceu de la Corunya i un líder sòlid i contundent Reus Deportiu.

Aquest fet puntual (o no, ja ho veurem a final de temporada) em serveix per fer un elogi a la cultura de club que el FC Barcelona està posant en pràctica aquests darrers anys. Humilitat, treball, esforç, respecte al contrari i confiança en la gent de casa són eixos claus i compartits entre aquestes 5 seccions del club. Totes, però, tenen encara un punt en comú de major importància, les 5 estan dirigides per tècnics de la casa, catalans i coneixedors de la realitat d’una entitat com és el Barça. Aquest fet ja el destacàvem a principi de temporada, però al romanticisme de la dada, ara hi podem sumar resultats: 4 de les 5 seccions, a dia d’avui, lideren les seves respectives lligues domèstiques.

Un últim apunt: em mereix tot el respecte del món que una entitat esportiva pugui mantenir tantes seccions i tants equips depenent, gairebé en un 80%, dels beneficis que proporciona el futbol. Què passaria si tots aquests diners es repartissin (només) entre futbol i bàsquet com fan la majoria d’entitats esportives importants del món?

Fumadors, #usfelicitofills

Fa poc més de dues setmanes que vam estrenar la Nova Llei Antitabac. Una nova llei que ha provocat molta controvèrsia i opinions contraries. Una nova llei rebutjada per gran part de la societat. I una nova llei que, en els primers dies d’aplicació, era primera plana de tots els noticiaris per aspectes no gaires positius (els restauradors s’hi resistien, alguns, pocs, la incomplien, i molts fumadors no la entenien).

Més enllà de tots aquests inconvenients hi ha un altre aspecte que dificulta aquesta implantació i aplicació de la llei, la cultura d’aquest país on, fins no fa gaires anys, el metge t’atenia a la seva consulta entre pipada i pipada, com si fos el més normal del món… Ara, ni al bar mirant el futbol i prenent-te una cervesa, pots encendre una cigarreta.

He de reconèixer que era molt escèptic respecte a la bona i correcta implantació d’aquesta llei. Cert, no confiava gaire en els fumadors d’aquest país. No hi confiava perquè ells eren els primers en posar en dubte el bon compliment de la mateixa. Ara, i desprès de dues setmanes voltant per diferents establiments on la llei es complia al 100% puc dir, als fumadors, #usfelicitofills.

És un plaer, pels NO fumadors, arribar a casa i no fer pudor a tabac. És un plaer no estar dins d’un bar/restaurant i respirar un aire “infumable“. I és un plaer saber que, gràcies a aquesta nova llei, els meus pulmons no es contaminen més del que per norma ja ho fan. Nosaltres, els NO fumadors, us ho agraïm, però el que és més important, els vostres pulmons i la vostra salud, també. De tot cor amics, deixeu el tabac.

24

Aquests són els anys que, tot just ahir, vaig complir. I què? Pensareu alguns… Cert, en realitat no té cap interès si no fos perquè, aquest número, és el que m’ha fet estrenar un bloc: Fent amics. El títol el podeu agafar per les dues bandes, per la positiva, si els articles que publicaré són del vostre gust, o per la negativa si creieu que el que aquí hi diré són poc més que tonteries. Jutjar aquests aspectes ja és cosa vostra.

D’ara en endavant podreu seguir, des d’aquest espai, els meus pensaments, les meves visions i les meves opinions referents a qualsevol aspecte del nostre dia a dia. Us invito, per descomptat, a rebatre opinions, a posar sobre la taula altres arguments o mostrar la vostra disconformitat, si és el cas, sobre qualsevol dels meus articles. Això si, sempre i quan no es falti al respecte, ni a mi ni a cap dels possibles interlocutors que puguin ser partícips d’aquest bloc.

Aprofito aquest primer post per agrair totes les felicitacions que durant el dia d’ahir vaig rebre. Tota i cada una d’aquestes felicitacions van fer que el dia d’ahir fos especial.

Gràcies a tots i espero que de tant en tant passeu per aquest espai! I de pas, si el recomaneu a amics i coneguts, millor! Ja ho diuen… quants més serem, més riurem!

Marc Pijuan